Falten quinze dies perquè entri en vigor la revolució de l’IVA: més percentatge en la tarifa, menys productes amb el tipus reduït i, se suposa, que menys frau fiscal. Aquesta mesura es va plantejar inicialment com una exigència europea en la lÃnia d’avançar cap a la unió fiscal. És un pas en la bona direcció. Els necis que es passen el dia dient que Espanya és el segon paÃs del món que paga més impostos obliden que aquesta marca només regeix per a la fiscalitat que grava les rendes del treball. En la resta, tant els patrimonis com el consum, estan molt per sota de la fiscalitat europea. Però el cas és que el mateix Govern va al·legar al final una altra raó per apujar l’IVA. L’inefable Montoro va dir que s’augmentava l’impost perquè no tothom el pagava i es necessitava incrementar la recaptació. Tot un esdeveniment que el ministre d’Hisenda d’un estat reconegui per segona vegada en sis mesos que el frau el consumeix.
Sigui com sigui, amb crisi del deute o sense, Espanya ha d’encarar d’una vegada per sempre l’assumpte del frau fiscal. El PP s’omple la boca amb el tema i ha pres algunes mesures contradictòries. Està bé limitar els pagaments en efectiu encara que també hauria de fer-se entre particulars però l’amnistia fiscal ha desanimat els que haurien pogut confiar en el Govern. Haurien de ser els empresaris els que pressionessin el PP en aquest tema perquè els que paguen impostos i no defrauden són les primeres vÃctimes de la competència deslleial dels que no ho fan. I per l’altre costat, des de l’esquerra, partits i sindicats han d’entendre que amb un 25% de frau fiscal, d’economia submergida, no hi ha manera de mantenir l’estat del benestar. No serveix de res escudar-se en el frau dels rics per justificar els petits tripijocs. Com tampoc soluciona res defraudar en nom dels abusos dels serveis públics. Es pot discutir sobre quants impostos s’han de pagar però no es pot discutir si s’han de pagar. I en el frau fiscal hi ha un efecte papallona com en el canvi climà tic: les grans fortunes en els paradisos fiscals es nodreixen del diner negre generat en els petits serveis sense factura, en els pà rquings sense rebuts, en els lloguers sense contracte, en la diferència entre el preu escripturat i el pagat pels negocis immobiliaris… Els rics aconsegueixen no pagar impostos perquè tots acceptem pagar alguna cosa sense factura.
L’efecte papallona de l’IVA
– 16 agost, 2012
El tipo medio europeo del IVA es del 22% a parte que el tipo superreducido y el reducido a afecta a un número menor de productos, por tanto, el peso del IVA en la fiscalidad española era inferior a la media europea si dejamos el fraude de lado. Me imagino que el cuarto lugar del IRPF se referirá a la recaudación porque en los tipos máximos estamos más arriba y en el diferencial entre el tipo mÃnimo y el máximo, lo que llamamos progresividad, estamos en niveles francamente mejorables, sobretodo si comparamos lo que pagan sociedades y rentas altas del trabajo. Con todo, lerdo no es un insulto: Tardo y torpe para comprender, me referÃa a quienes se resisten a entender que es muy difÃcil tener una moneda en común con quien no tienes unos impuestos comunes.
Dice el diccionario de la RAE: Lerdo: Tardo y torpe para comprender. No creo que sea un insulto pero si lo parece , lo retiro.