“Estic convençut que després del sacrifici ens espera la recompensa”, ha mussitat Mariano Rajoy al Congrés a manera de pregà ria. ¿De quina recompensa parlava el president? ¿De l’anhelada recuperació econòmica, després de quatre anys de depressió i els que ens esperen? ¿O de la recuperació electoral del PP, que flirtejarà amb la debacle una vegada hagi executat l’ajust més drà stic de la història de la democrà cia, anunciat avui mateix?
Avui s’ha apoderat de l’hemicicle del Congrés una certa sensació de déjà vu. Fa just 26 mesos, el 12 de maig del 2010, José Luis RodrÃguez Zapatero compareixia a la mateixa tribuna per anunciar amb contundència el final del miratge socialista: la crisi no era passatgera i els socis d’Espanya –Europa, el Fons Monetari Internacional (FMI) i els Estats Units…– li imposaven la primera gran retallada del seu mandat: retallades socials, pujada de l’IVA, baixada salarial per als funcionaris, congelació de les pensions… ¿Els sona? Hi va haver més ajustos, però aquell matà del 10 de maig Zapatero va firmar la seva sentència de mort (polÃticament parlant) i la del PSOE, que des d’aleshores no ha fet cap altra cosa que perdre eleccions.
Déjà vu al Congrés. A Rajoy avui see li ha posat cara de Zapatero. El president del Govern ha anunciat un augment de l’IVA fins al 21%, la supressió de la paga de Nadal dels funcionaris, noves retallades de la despesa, un ferri control de les autonomies, reducció del subsidi d’atur per als nous desocupats, reforma de les pensions… Com va fer el seu antecessor, Rajoy ha presentat un nou programa de Govern, als antÃpodes del contracte que va firmar amb els electors (novembre del 2011) i del projecte que va presentar en la sessió d’investidura (desembre del 2011).
Amb una diferència: a Zapatero la crisi –que primer va negar i després no va saber embridar– li va esclatar entre les mans, però quan el lÃder del PP va arribar a la Moncloa la gravetat de la situació econòmica espanyola no era cap secret. Si el president socialista va utilitzar els últims mesos del seu mandat a evitar el rescat de l’economia espanyola, el conservador ha dilapidat el seu primer semestre presidencial per acabar resignant-se a una intervenció encoberta d’Espanya que, malgrat les evidències palmà ries, es nega a reconèixer.
Una retallada com l’anunciada avui per l’Executiu –65.000 milions d’euros en dos anys, sumats als ajustos anteriors– sumirà Espanya en una depressió encara més profunda que la present. Mentre la banca rep fons públics per sanejar-se –a canvi de forts ajustos, tot s’ha de dir–, la pobresa, les desigualtats i la tensió social seran les úniques que cotitzaran a l’alça. Si Pedro Arriola, el sociòleg de capçalera de Rajoy, vol tenir la consciència tranquil·la, hauria d’explicar al president que el cost polÃtic d’aquestes mesures s’emportarà d’una volada la seva figura i les expectatives electorals del PP. Només si accepta resignadament el seu destà podrà lluitar sense lligams perquè la seva immolació polÃtica tingui recompensa. Però no per al seu partit, sinó per als sacrificats espanyols.
