Opinió de El Periódico de Catalunya - elPeriodico.cat

Intervencions a granel

Albert Sáez — Wed, 16 May 2012 20:46:32 +0000

La paraula intervenció ha arribat a frivolitzar-se en la conversa pública hispànica. Avui dia, una manera habitual de fer-se l’entès i l’expert és dir a mitja veu que la UE intervindrà Espanya i afegir una profecia sobre la data exacta en què es produirà. Si, a més, ho fas citant un premi Nobel encara que sigui traient de context les seves paraules, fins i tot et poden convidar a parlar a la televisió pública catalana que, al seu torn, també està amenaçada de ser intervinguda per la Generalitat que tem ser intervinguda pel Govern de Madrid que… ¡Quanta frivolitat deixada anar! Vaja, que aquí si no intervenen sembla que no ets ningú.
La intervenció d’Espanya o d’una comunitat autònoma es produirà en el moment que els mercats no els prestin els diners que necessiten. O en el moment que ho facin a un preu que no puguin pagar. Seria llavors quan la UE hauria de prendre una decisió com en el cas de Grècia, Irlanda i Portugal fa dos anys: o permetre la suspensió de pagaments d’un país de l’eurozona o rescatar-lo, o sigui, prestar-li els diners que no li deixen els mercats. I, en conseqüència, posar condicions. La diferència és que el risc que això passi no és el mateix, perquè entre aquelles intervencions i la situació actual la UE ha creat una sèrie de mecanismes de compra de deute sobirà a través del BCE que permeten tallar el foc abans que faci explotar la caixa forta. Va passar aquest dimecres, després de les reiterades crides d’auxili del Govern espanyol. I la UE va posar condicions: total rigor pressupostari, ordre en el sistema financer sota la seva supervisió i acció exemplaritzant amb les comunitats autònomes.
Acaben així sis mesos de desemparament espanyol. La reforma constitucional de Zapatero va deixar la prima de risc, què mesura precisament el perill de col·lapse, a 280 punts. La campanya i les xuleries de Rajoy amb Brussel·les en plena tempesta grega van fer la resta fins a arribar als 500. Quan ha tornat l’ortodòxia, les aigües tornen a lloc .

Un país sota tutela

Albert Sáez — Tue, 15 May 2012 18:20:13 +0000

La situació és greu. L’embolic grec aviva el fantasma de la intervenció espanyola. El president Rajoy ni hi és ni se l’espera. El ministre Guindos condueix la nau però no marca el rumb ni controla els mapes. El país viu en la confusió. Confós entre missatges tremendistes i conductes irresponsables dels polítics. La situació és greu, repeteixen una vegada i una altra. Però es comporten com si no passés res. A Astúries hi haurà eleccions com a Grècia. Sembla ridícul que un partit i la seva escissió no puguin formar govern. Una vegada més, Rajoy afronta els problemes del país en clau d’aparell partidista, el seu verdader ofici. El president Mas dóna la cara però no sabem si va o ve. La magnitud i la durada de la crisi ha convertit els dirigents polítics en somnàmbuls que deambulen per les tribunes sense marcar ni el rumb ni la direcció de les decisions.
La situació és greu. Lagarde, des de l’oficina de l’FMI a Nova York, obre la porta a la sortida ordenada de Grècia de l’euro. A l’altre costat de l’Atlàntic semblen desitjosos d’expulsar l’adversari de la pista en la lluita pel patró monetari. El BCE agafa les regnes de la reforma bancària espanyola. Una altra festa que s’acaba. Fernández Ordóñez, MAFO, sortirà per la porta petita i haurà dilapidat el prestigi del Banc d’Espanya. Entre la intervenció i el corralito s’obre pas una tercera via: la tutela europea. És humiliant, però en un altre moments va donar bon resultat. Quan els requisits d’integració a la UE el 1986. En les exigències per entrar a l’euro el 2002. Vista la irresponsabilitat general, acceptem la tutela com a mal menor. Només esperem que Draghi l’encerti més que MAFO i s’acabi el malson.

Meditacions del #15M

Albert Sáez — Sun, 13 May 2012 19:54:25 +0000

Els comentaris sobre el 15M tenen massa sovint un to de tertúlia futbolística: o ets del Barça o ets del Madrid; o et sembla tot bé o els poses a parir. Resulta curiós que sigui aquest un moviment amb més cohesió en els seus admiradors i en els seus detractors que entre els que el protagonitzen. El 15M fa un any que intenta canalitzar un estat d’opinió al marge dels partits clàssics i dels mitjans de comunicació convencionals. No els agrada el que hi ha ni creuen que en les alternances o en les alternatives es trobi la solució al que els indigna. Alguns dels seus impulsos els intenten canalitzar els moviments socials antisistema, però queden clarament desbordats perquè tampoc és clar que es tracti de canviar un sistema per un altre sense saber exactament quin. També rapinyen entre el 15M alguns vells rockers de l’extrema esquerra i fins i tot de l’esquerra extrema. Però tampoc encaixen. La indignació és, abans que res, un estat moral i com a tal no s’inclina fàcilment per la consigna o per l’eslògan. Això del 15M supera diverses generacions, de dreta i d’esquerra, progres i conservadores. És més profund i el seu únic drama és que suma quan diu el que no vol però es dispersa quan proposa.
Sens dubte una de les propostes del 15M que ha generat més adhesions internes i més simpaties externes és la de la dació en pagament dels pisos hipotecats que ha anat acompanyada del compromís de milers de persones que s’han mobilitzat per impedir el desnonament dels seus veïns. Una idea que connecta amb l’epicentre de la versió espanyola de la crisi general com ha demostrat el cas Bankia: el sector bancari va taxar els pisos a un preu que no era, ara el Govern (del PP) i la Comissió Europea (Merkozy) els ha obligat a posar-los en els llibres al preu de mercat. I fa unes setmanes, el mateix FMI va suggerir que la solució de la crisi espanyola passava per una quitació hipotecària. Si els bancs compleixen les noves normes del Govern, estaran en disposició de fer-ho. Per a les hipoteques que no cobren i, en part, per a totes les altres. Un pas que no està tan lluny del que proposen en el 15M: que la salvació dels bancs repercuteixi en la salvació de les persones. Seria un puntàs que el món dels partits i de les institucions convencionals atenguessin una proposta raonable com aquesta. Seria també una manera d’alliberar el 15M dels que se’l volen apropiar per fer la més inútil de totes les polítiques: la demagògia i el populisme. Si amb el diner públic que s’avalarà en el sector bancari, es produís una megaquitació hipotecària tancaríem el cercle virtuós: banca sanejada, dèficit previst i diners a la butxaca de la gent per reactivar el creixement.

El crematori de Bankia

Albert Sáez — Thu, 10 May 2012 18:04:06 +0000

Per entendre això de Bankia, i d’una part substancial del sector bancari espanyol, s’ha de veure la telesèrie Crematorio, amb un esplèndid Pepe Sancho com a protagonista i emesa per Canal+ i per La Sexta. El gruix dels actius tòxics que acumula la banca no són les hipoteques dels particulars que no paguen. El gruix són els 320.000 milions que tenen anotats en els seus llibres com a actius immobiliaris i que corresponen a préstecs amb una garantia de solars pendents d’edificar, edificacions pendents d’acabar i immobles pendents de vendre. Aquest és el càncer del sistema. Des que va començar la crisi, els bancs s’han negat a acceptar que aquests actius no valien els diners que van prestar. I han mantingut aquest valor artificial en els balanços fins fa pràcticament dos anys i l’han retirat en comptagotes sota pressió de les autoritats europees. ¿Per què aquests actius no valen el que està anotat i el que els bancs van prestar? El negoci era el següent, com explica la sèrie referenciada: un promotor immobiliari demanava un préstec a un banc per comprar un solar a un pobre agricultor que el venia a preu de sòl rústic. Quan el banc el taxava, el comprador li advertia que aquell terreny valdria al cap de poc molt més perquè seria requalificat per les autoritats municipals i autonòmiques com a sòl edificable. De manera que el banc li concedia una hipoteca pel preu de compra més un avançament de la futura plusvàlua. Amb aquesta pasta, el propietari del terreny hipotecat pagava el terreny i pagava també l’edificació que posava en marxa amb un soci que demanava una hipoteca sobre els pisos d’acord amb el seu futur valor en un mercat amb preus que creixien al ritme d’un 10 % anual. Així un solar rere un altre fins a sumar 320.000 milions prestats en el moment d’explotar la crisi de les subprimes el 2008, especialment a la costa d’Andalusia i de València (Cajasur, la CAM i Bancaixa) i a les àrees metropolitanes de Madrid i Barcelona (Cajamadrid i Catalunya Caixa).
Políticament, el PP ho va encoratjar i el PSOE ho va consentir perquè aquesta dinàmica servia per finançar els seus ajuntaments i guanyar eleccions i perquè així Zapatero va repartir benestar a compte dels impostos recaptats per tot aquest moviment de diners que un dia va parar de cop i va deixar a l’atur milers de joves que treballaven a preu fet en la construcció dels pisos. El drama no és només que això passés sinó que, a més, hàgim estat quatre anys pensant que no era un problema i culpant Merkel de les retallades i de la falta de crèdit. No hi havia crèdit perquè els nostres bancs eren insolvents i perquè ningú els prestava en el mercat internacional sabent la porqueria que amagaven. I sense crèdit es va tancar el cercle prodigiós que alimentava les arques públiques. I així estem.

Modern Obama Family

Xavi Casinos — Thu, 10 May 2012 16:22:00 +0000

Barack Obama ha tornat a trencar un altre motllo d’una societat nord-americana en què encara pesa terriblement el puritanisme WASP i ha manifestat el seu suport al matrimoni entre homosexuals. Impensable gairebé fins ahir mateix, ha hagut de ser el primer president negre qui fes el pas, que ben mirat haurà estat una tonteria en comparació amb la gambada gegant que va protagonitzar el dia que un no blanc va arribar a la Casa Blanca.

Les dues fites, aquests dos motllos fets miques, tenen un comú denominador en forma de sèrie de televisió. Recordem que l’operació Obama va tenir una espècie d’assaig a El ala oeste de la Casa Blanca, la producció que sens dubte ha influït més en la política dels Estats Units. Allà es va mesurar l’acceptació social que tindria un president no blanc. No es van atrevir a proposar a un negre, va ser un llatí, però la reacció favorable –en tot cas no hi va haver cap rebuig frontal– dels nord-americans va animar l’equip de l’avui president a anar a totes.

No és casualitat que Obama hagi sortit ara de l’armari recolzant els casaments gais, just quan la sèrie més popular als Estats Units és Modern Family, en què dos dels protagonistes són un matrimoni d’homosexuals amb una filla adoptada. I rara és la sèrie on un o més gais no tingui un paper important. Per exemple, Anatomía de Grey, Cinco hermanos, Glee.

Vaja, que ara a la Casa Blanca la cartellera de TV i les anàlisis d’audiència s’estudien gairebé tant com els informes de la CIA.

Nacionalització a la gallega

Albert Sáez — Wed, 09 May 2012 19:06:32 +0000

Tres dies, tres ha estat en capella Bankia abans de demanar la seva nacionalització. El summe sacerdot Rajoy s’ho ha pres com una vulgar crisi del PP. Es comprèn perquè la majoria dels protagonistes són militants de la formació amb seu al carrer Gènova. Dilluns li van enviar el motorista a Rato, al migdia li van col·locar al substitut. Dimarts van esbudellar els comptes de l’entitat a la plaça pública dels mercats i dimecres van executar la nacionalització. Delirant si estiguéssim davant la crisi d’una entitat. Inacceptable quan tenim el país de cap per avall, l’alè de la intervenció de la UE al clatell i el sector financer tocat de mort a causa del verí immobiliari. Rajoy s’ha cobert de glòria, una vegada més. Primer va ser la xuleria d’endarrerir tres mesos els pressupostos del 2012 amb l’excusa de les eleccions andaluses, després proclamar a Brussel·les que la xifra de dèficit la posava ell i finalment negar-se a incloure en els comptes els tres requisits de la Comissió: pujada de l’IVA, rebaixa del sou dels funcionaris i congelació de les pensions. Les anades i vingudes del gallec ens han costat tenir la prima de risc a més de 460 punts perquè el BCE ha deixat de protegir-nos i tornar a estar davant d’Itàlia, pagar el deute a un interès més alt, deixar la banca espanyola exposada a la compra del primer xinès que passi per la borsa mentre necessita injectar 40.000 milions addicionals i el país tan desmoralitzat que no el treu al carrer ni el 15-M.
Mas ja proclama que la intervenció de Catalunya és inevitable, a Madrid es pronostica que el rescat europeu serà a l’agost,… els esdeveniments es precipiten sense que la classe política surti del seu estat catatònic. ¿Per quan una cimera que subratlli el que tenim en comú: no volem sortir de l’euro, no volem allunyar-nos d’Europa, no volem viure fora del món, volem complir, créixer i treballar…? Sembla que alguns han decidit que com més malalment millor, un insult als 5 milions d’aturats. I a la intel·ligència dels altres.

Desconcert i escàndol

Albert Sáez — Tue, 08 May 2012 19:25:54 +0000

El Govern de Rajoy s’assembla cada dia més a l’últim d’Aznar. La nota del ministeri d’Economia d’aquest dimarts negant que Bankia sigui intervinguda per l’Estat només té com a antecedent les embarassoses rodes de premsa del ministre Acebes pretenent convèncer-nos que els atemptats de l’11-M eren obra d’ETA mentre ens explicava totes les proves que conduïen al terrorisme islamista. Guindos està en el mateix. Dilluns es felicita perquè Goirigolzarri substitueix Rato després de filtrar que Bankia necessita més de 7.000 milions de l’Estat. I l’endemà se’n desdiu. En dos dies, els accionistes de Bankia han perdut gairebé el 10% de la inversió. A aquest ritme per quan divendres aprovin el decret, el valor en borsa serà un 25 o un 30% inferior que en el moment de la filtració. Algú hauria de dir-li a Rajoy que els temps de l’economia no són els de la política i les seves indecisions i els seus silencis ens costen centenars de milions d’euros.
Al desconcert general s’hi uneix l’escàndol. Encara que la fórmula sigui alambinada, la percepció general és que l’Estat haurà posat en la festa financera, i en la borratxera immobiliària, més de 24.000 milions d’euros. Dels quals 14.000 seran per al conglomerat Bankia. L’excusa és que es tracta d’un banc sistèmic, però el cert és que no ho seria si no s’hagués fusionat amb Bancaixa, decisió que el PP va aplaudir sinó va forçar. I el més sagnant és que amb molta menys aportació, Catalunya Caixa o Unnim podrien haver-se salvat com a bancs igual que el conglomerat gallec. La fotogènica Sánchez-Camacho ho hauria d’explicar als milers de catalans -parlin la llengua que parlin- que s’han quedat sense la seva caixa i sense la seva obra social. A ells no els han discriminat per la llengua com afirma l’indocumentat Francisco Caja sinó simplement perquè no paguen impostos a la CAM de la senyoreta Espe.

Pendents de ‘Merkollande’

Enric Hernàndez — Sun, 06 May 2012 20:38:34 +0000

La victòria del socialista François Hollande en les presidencials franceses confirma que quatre anys de crisi no passen en va per a cap governant. De poc li han servit a l’altiu Nicolas Sarkozy els seus tractes amb l’extrema dreta i els seus esforços per acostar-se a Angela Merkel per simular, mitjançant l’anomenat eix ‘Merkozy’ , una grandeur que França no té en aquesta Europa mig estancada, mig endeutada fins al capdamunt.

Però més li val a la cancellera alemanya prendre nota del que li ha succeït al seu company de viatge. La CDU va patir ahir un fort retrocés electoral a l’Estat federat de Schleswig-holstein -especialment significatiu el progressiu ascens del Partit Pirata–, i afronta en breu uns comicis crucials a Renània del Nord-Westfàlia. Tot plegat, a un any d’unes eleccions legislatives en què tampoc Merkel té assegurada la reelecció. Perquè la crisi, val la pena insistir en això, passa factura a tots els líders, no només als de l’estigmatitzada Europa meridional.

La cuirassa germànica li va valer a Sarkozy per protegir-se d’uns mercats que recelaven i recelen de la salut financera de França. Però evitar en precampanya la deshonra que el deute francès perdés la qualificació màxima de Triple A no ha estat suficient per al president per revalidar el càrrec. En breu sabrem si el diktat alemany dóna una oportunitat al socialista Hollande o si el sotmet al mateix suplici que a l’espanyol Mariano Rajoy i a l’italià Mario Monti.

En aquest context, el trànsit entre ‘Merkozy’ i ‘Merkollande’ difícilment podrà ser tan brusc com anhela l’esquerra europea i, també, la dreta espanyola, conscient que la present dinàmica de retallades socials i pujades d’impostos conduirà Espanya a una llarga recessió i al PP, potser, a un irreversible retorn a l’oposició.

És veritat que la Comissió Europea i la mateixa Merkel comencen a emetre missatges més proclius a combinar la rígida aposta per l’austeritat pressupostària amb la injecció d’estímuls que accelerin la reactivació econòmica. Hollande, per tant, no clamarà en el desert. Però per ara és millor no fer-se moltes il·lusions: els deures que no va fer Sarkozy haurà d’afrontar-los sense demora el seu successor, que no per ser d’esquerres tindrà més arguments per neutralitzar una Alemanya cansada de sufragar els excessos aliens.

¿Hollande salvarà Bankia?

Albert Sáez — Sun, 06 May 2012 18:59:54 +0000

François Hollande serà el pròxim president de França i mig Europa respira més tranquil·la. La victòria d’un socialdemòcrata en la segona potència econòmica de la zona euro obre una nova etapa. Per a l’eix francoalemany, per al conjunt de la UE i… ¿també per a Espanya? Passada la natural eufòria, s’han de contemplar almenys dos escenaris possibles. El primer és que Hollande faci el que va dir i exigeixi a la cancellera Merkel un nou pacte d’estabilitat que relaxi el calendari del dèficit zero i suprimeixi la regla d’or com a obligació ineludible per pertànyer a la moneda única. Pot plantejar-ho com una proposta a discutir o pot simplement encoratjar-ho incomplint el dèficit assignat als francesos. Si Hollande fa aquest pas, podem trobar-nos amb una Alemanya fugint pel seu propi peu de la moneda única i deixant-nos tirats i sense ningú a qui reclamar. O pot passar una cosa pitjor. Que França sigui el pròxim objectiu dels especuladors i el seu deute entri en la dinàmica dels intervinguts més Itàlia i Espanya. Seria el més semblant a Fukushima en versió financera.
El més probable és que Hollande sigui més sensat que la majoria dels seus seguidors i acordi amb Merkel que el més prudent és mantenir l’austeritat a l’hemisferi sud de la UE i aixecar una mica el peu de l’accelerador en el dèficit dels països del nord per intentar compensar les nostres retallades amb un augment de la seva demanda que animi les exportacions i el turisme. Per entendre’ns, que del que es tractaria és de mantenir el cinturó ben cenyit a Itàlia i Espanya i afluixar-lo a França, Alemanya, Holanda, etc. perquè els seus conciutadans gastin a Estepona el que aquest any no pagarà la Junta. No vull ni pensar els atacs que patirà Rubalcaba des de la caverna mediàtica del sector blau del PP quan la victòria del seu coreligionari francès no serveixi per donar oxigen a Rajoy.
El més segur és que en cap dels dos escenaris, Espanya solucionarà el seu principal problema de la setmana, del mes i de l’any: acabar amb l’hemorràgia de Bankia, un banc tan dolent com el més dolent que es pogués haver creat que castiga el conjunt del sistema financer, que dispara el risc país, que no presenta els comptes auditats el dia que toca i que acumula una quarta part del verí immobiliari espanyol. El banc de la senyoreta Espe comandat pel director de l’FMI mentre es coïa l’embolic de les subprimes acumula un forat superior al de la comunitat autònoma més endeutada. Vaja, que si el que es pretén és que Hollande relaxi el dèficit perquè Mariano auxiliï Rodrigo, em temo que el final serà dramàtic. Deixem que Hollande faci el que pugui i recentralitzem d’una punyetera vegada Bankia abans que centrifugui Espanya al nivell del bo porqueria.

L’ou o la gallina

Albert Sáez — Thu, 03 May 2012 18:48:30 +0000

Mentre Europa -des de la dreta i des de l’esquerra- espera el triomf d’Hollande diumenge que ve, el debat entre austeritat i creixement s’ordena i ataca la complexitat de l’assumpte. Merkel i els seus principals acòlits -Sarkozy, Van Rompuy i Draghi- han agafat el guant de l’esperança blanca de la socialdemocràcia i fa una setmana que advoquen pel creixement. Però per entendre el debat i la discrepància cal mirar el traç fi. Estem davant el problema clàssic de l’ou i la gallina. Alguns socialdemòcrates -especialment els del sud- proposen que es posposi l’austeritat i s’injectin fons públics -procedents d’Alemanya, és clar- per frenar la recessió. Aquest dijous el mateix Griñán va presentar al nou govern andalús com un “al·legat contra l’economia de la por”. Draghi, des de Barcelona, va dir el mateix però al revés: facin reformes que així tornaran al camí del creixement. El president Schulz va tirar pel camí del mig: l’austeritat ha de tenir la inversió en reformes com a excepció per assegurar el creixement.
Les reformes es fan millor en època de bonança. Si a la consellera Geli li haguessin deixat reformar la sanitat catalana, ara el conseller Mas Colell no hauria de desgastar-se demanant més tisora al govern espanyol. I així en tantes altres coses. Si el Parlament de Catalunya hagués seguit al peu de la lletra l’informe Roca sobre l’ordenació territorial, s’haurien pogut mancomunar serveis que avui evitarien el risc d’eliminació de tants ajuntaments. Ni Espanya ni Catalunya es poden permetre passar aquesta crisi sense fer reformes. De moment, només s’han posat pedaços que han provocat les ires dels conservadors i han excitat les ànsies destructives dels exterminadors. L’ortodòxia europea és clara: reformes per créixer. L’alternativa és seguir els consells de Krugman i sortir de l’euro, o sigui, pagar el doble pel deute i pel petroli. Més que una reforma, un terratrèmol.