Rajoy Zedong

El congrés sevillà del PP és la prova que, en política, quatre anys són una eternitat. De les penes i treballs de València, a la superproducció en 3D de Sevilla. Fins i tot  Aznar va quedar reduït al paper de secundari amb frase.
Alhora que el PP tornava a treure aquella màgica màquina de comptar manifestants patentada per Pilar del Castillo per contraprogramar les manifestacions contra el Govern, el líder compareixia a la tribuna una mica preocupat perquè perdia l’AVE de les dues. El missatge va ser clar. L’economia està malament i anirà a pitjor, però el Govern ho està fent molt bé. El carrer protesta però la gent em dóna la raó. Massa adversatives perquè les pugui suportar la realitat.
Rajoy ha basat el seu èxit en la normalitat i en la discreció. El seu principal encert ha estat no pretendre ser qui no és i ser fidel a si mateix, al seu estil i a la seva forma austera i irònica d’entendre el lideratge. No necessitava a ningú al seu costat que li recordés que era mortal perquè ja ho sabia.
A Sevilla ha començat una nova etapa de culte al líder omnipresent i omniscient al vell estil Mao. Tot ho sap i tot ho pot. Ja no hi ha vídeos mig casolans del líder passejant per la platja o prenent-se un cafè en una terrassa. Ara són videoclips professionals amb imatges i músiques heroiques on sembla que al final li donaran un Oscar.
Els premiats amb la bondat del líder es desfan en agraïments. Els menys premiats l’accepten amb resignació perquè també en això el deuen guiar raons que els mortals no podem comprendre perquè estan més enllà del coneixement normal. Ja veurem si tant carisma aconsegueix portar-lo encara més lluny.